Un recorregut a través del reconeixent de la mirada i de la tècnica de l’autor plàstic.
Dues característiques essencials de l’artista són la forma de mirar i l’elaboració tècnica de la seva obra. La factura identitària i la seva maduresa experimental.
En presentar una exhibició artística es pot parlar de diversos conceptes com són: la temàtica, la llum o la foscor, el colorit, la tendència, l’estil, (dins del panorama de l’art o l’estil propi) la tècnica artística, la composició...
Un ampli ventall de característiques les quals conformen l’anàlisi detallat de l’obra.
No és la meva intenció deixar de banda aquests conceptes, ans al contrari pretenc donar aquesta informació dins del que considero el nucli essencial sense el qual l’obra no pot reeixir.
L’artista s’expressa a través de la seva mirada i construeix a partir d’un llenguatge propi i específic mitjançant la tecnologia que desenvolupa al llarg del seu bagatge.
L’artista es fa en la maduració de aquest procés: mirar, veure... i executar.
El reconeixement de l’obra ve donat per aquests dos factors: la seva visió del món i la execució/representació progressiva de la mateixa.
La mirada té una doble direcció; la observació de dintre cap a fora i l’apreciació de l’exterior cap endins. És en aquesta reciprocitat constant on sorgeix la necessitat d’expressar quelcom que neguiteja, quelcom que el creador vol experimentar físicament i mostrar-ho.
Mostrar la mirada genuïna que ha temptejat en si mateix, essent la pròpia tècnica en evolució constant que li retorna la imatge complaent d’allò que va experimentar en el si del seu discurs intern.
La forma de percebre i el llenguatge propi per donar-ho a conèixer, són una via constant de maduració i de progrés.
De fet l’artista rau constantment insatisfet ja que al llarg de la seva vida acostuma a cercar la mateixa obra.
El conjunt és l’execució d’una obra sola, al llarg d’un camí sinuós on l’objectiu i l’execució es van fusionant sensiblement i harmònicament.
De fet l’experiència artística no es pot ensenyar, en tot cas es pot mostrar el camí de tots aquells altres elements que ens serveixen d’estudi per analitzar l’obra (la temàtica, la llum, el colorit, la tendència, l’estil, la tècnica artística, el procediment o la composició).
La tecnologia forma part del mecanisme essencial del llenguatge artístic, i no es apropiat oferir receptes magistrals ja que, el fil conductor dels materials és la pròpia investigació tecnològica, perquè s’acomoda a l´íntima interpretació del món.
El nou, el diferent, l’altre, l’inesperat
A començaments del segle XX, a partir de nous postulats ideològics escampats per Friedrich Nietzsche a la segona meitat del segle XIX, es generaren transformacions molt importants arreu del món. Noves idees filosòfiques, científiques i artístiques produïren aquests canvis que finalment van abocar-se sobtadament en altres conceptes de guerres i de models socials.
Fins aquest període el coneixement tècnic de les arts plàstiques i visuals ha estat un seguit de receptes que s’han anat transferint a través de tallers i/o acadèmies successivament, quasi invariables.
Però això ha canviat radicalment al llarg del segle XX, ja que el llenguatge expressiu s’ha centrat en la manifestació preponderant del concepte, desplaçant en molts casos la representació naturalista.
Això no vol dir que aquella representació restés desconceptualitzada, sinó que ambdues anaven intrínsecament lligades. Però en el segle XX es despulla la realitat aparent i sorgeixen noves realitats possibles que requereixen un nou llenguatge. La tecnologia s’expressa per sí mateixa en formes com
el dadaisme, l’arte povera, l’abstracció lírica, el body art, el land art, el happening o les performances.
Darrerament, les noves tecnologies han donat pas a noves manifestacions del llenguatge plàstic com la imatge digital, el videoart, i el propi espai web, (no em refereixo a les pàgines personals, que també, o als espais d’art virtual, sinó a manifestacions artístiques sorgides des d’Internet i creades per a Internet)... etc.
La pintura recent d’en Miquel Barceló a la cúpula de les Nacions Unides és un exemple de l’experimentació de materials. En ella en Barceló ha treballat conjuntament amb tot un equip de tècnics compost per científics, químics, arquitectes, enginyers, etc.
María-José Vela
Barcelona, 5 de març del 2009
Joan Barbarà ha viscut entre grans artistes i el seus treballs.
Els seus ulls s’han clavat en milers d’obres inèdites, genuïnes, importants; a les quals ell ha aportat la seva riquesa personal. Una tècnica reeixida amb saviesa al llarg dels anys: les tècniques de gravat.
I mentre, entre la impressió de l’obra d’un altre, la recepció d’una comanda, la conversa amb un nou artista, en Joan a anat enriquint-se humanament. La seva visió de l’obra, del món i de l’art ha anat transformant la seva realitat. Ha anat configurant un interrogant en el seu interior que només podia resoldre’l expressant-se amb la tendresa i el lirisme que ho fa a través de la seva pròpia obra.
La creativitat de Emili Bargués ve de lluny, la seva trajectòria com a dissenyador industrial i gràfic l’ha conduït cap a experiències diverses que s’han transformat en sedimentacions essencials on sustentar la seva obra creativa. Allò que ell volia expressar sense necessitat que comportés cap mena d’utilitat.
L’obra de María José Botero és sensible, intimista i poètica, el seu colorit matisat i hivernal es suau, quasi musical, s’apropa al zen.
La seva visió transita per paisatges imaginaris i nostàlgics mentre la seva destresa tecnològica és fresca, segura i flexible. Sembla com si el seu món interior li conformés una experiència afegida. El recorregut del seu camí es silenciós i lleuger, dóna la sensació com si els seus peus no trepitgessin el terra. Més aviat sembla com si llisqués damunt d’ell.
Els paisatges estan vuits, deserts, fins a cert punt desolats. Però son plenament interioritzats, viscuts, endegats.
Roser Busquets mira el món des dels detalls, no és que no vegi el conjunt és que és conscient que en les parts hi està conformat el tot. Roser ens mostra els detalls, amplificant-los, convertint-los en nous conjunts compositius. El seu discurs intern/extern és constant, i tal vegada juga indistintament entre les visions imaginàries de les balconades del seu entorn i les autèntiques visions interiors que cartografia i mostra quotidianament a través del seu bloc.
També la visió del color canvia segons el dia, segons l’hora del dia. Segons que es replega i s’interioritza, o que s’extroverteix i mira cap enfora. La seva obra reflexa dinamisme i vibració.
Mercè Coma té una llarga trajectòria artística i humana, i la seva obra n’és un reflex. Les seves figures idealitzen un món senzill, innocent i quotidià. Però la seva innocència no és més que una aparença ja que el seu treball és elaborat i conscient. La ceràmica sorgida de la terra és una tècnica vinculada al món totèmic. Mercè Coma crea uns personatges que suggereixen d’altres vinculats a cultures ancestrals. La col·lecció “diàlegs” és la més conceptual i austera. Els dialogants són éssers misteriosos i profunds, i les seves estructures compositives són cúbiques. Quasi arquitectòniques.
Francesc Daumal te mirada d’arquitecte, de creador d’espais. D’espais que protegeixen i aïllen. També però són habitacles per compartir, per transmetre, per comunicar, per escoltar. Són espais màgics. Són els espais del só.
Els pitagòrics consideraren l’espai de l’univers sonor. Les seves sonoritats foren emeses pels planetes segons les seves revolucions i òrbites. Aquesta composició harmònica esdevingué com la música de les esferes.
Recentment un satèl·lit de la NASA ha confirmat la tradició Pitagòrica segons la qual a l’atmosfera del sol es detecten sonoritats harmòniques.
Francesc Daumal copsa les murmuris musicals de l’espai que en definitiva vol dir del silenci, i l’apropa a l’escala de la oïda humana (que es troba entre 16 i 20.000 Hz.) mitjançant càlculs geomètrics, matemàtics, científics i esotèrics, els quals plasma en els seus projectes.
Marcus obre el seu interior i l’exposa clar davant l’espectador perquè sigui ell qui penetri l’obra. La seva peculiaritat consisteix en dipositar la confiança del seu món més íntim, despullat damunt del suport pictòric. Marcus investiga la matèria per explorar quelcom de similar entre el físic i l’esperit, mentre el punt d’observació esdevé un lloc estàtic quasi ZEN, on la natura i ell es converteixen en una sola cosa.
Pilar Masip vinculada a la terra es recrea amb l’entorn natural observant els seus moviments cal.ligràfics per transferir-los a la seva obra amb una identitat sorprenent. El colorit, la composició i la tècnica es fusionen i vibren en un únic espai/temps.
Marta Montcada geometria i lirisme giren en una interminable superposició de plànols que es converteixen, en ocasions, en formes orgàniques. La seva obra es música visual. Marta Montcada, té la mirada impregnada d’art, i el gest i la tècnica reiterats des de la infància conformen el seu univers poètic.
David de Moragas és un artista polifacètic, madur i experimentat. La seva obra es vital, intensa. La trajectòria viscuda amb passió i art. Art, Passió i David conformen un realitat consolidada, amalgamada, profunda. La mirada d’en David és com la del científic: curiosa, inquieta, jove. La seva tecnologia es sàvia, experimentada, reiterada. Amb aquestes dues coordinades, la inquietud i l’experiència, David crea una obra singular, personal i consolidada sigui quina sigui la vessant.
La pintura de Ute Rebholz mostra una obra emocional i alegre. Els seus temes són referents de una realitat quotidiana expressats amb una tècnica impressionista.
L’obra de Júlia Riu té la qualitat del coneixement i de la brillantor. El seu treball es profund, sagrat. Júlia és una creadora visionària. Te la visió interioritzada del món que l’envolta i és coneixedora d’altra mena de realitat més subtil. L’artista apropa aquestes il·lusions mentre les fa permeables. L’obra de Júlia es madura i conté la serenor immutable del seu do intuïtiu. L’estil propi, atmosfèric i serè i el colorit intimista i proper.
Arturo Roche pinta l’entorn quotidià i el fa seu. En la intimitat del seu taller evoca records que plasma amb el coneixement que atorga la experiència viscuda. Cossos, paisatges i edificis, subtils, lleugers, fràgils i vibracionals. Amb colorits frescos, intensos i directes.
La intensa mirada de Teresa Sarrias Cruxent materialitza la obra pictòrica a través de traçats importants, sembla com si volgués construir una nova realitat amb les pròpies mans.
La seva vitalitat també es manifesta a través del colorit intens. L’obra és pictòrica pel color però les construccions són esculpides virtualment damunt la tela.
Aquesta força però, està plena de tendresa i sensibilitat.
Montse Vallès construeix el seu mon pictòric des de les pròpies vivències amb una intensitat molt peculiar. Sembla com si volgués mostrar allò que veu amb certa vehemència, perquè l’espectador pugui gaudir de la realitat de la mateixa manera que ho fa ella. Des de petits detalls marins com són les petxines fins certs paisatges urbanitzats, travessant per tota una mena d’elements o construccions naturals i/o imaginaris. Però allò que Montse viu amb intensitat real és el mar. El seu mar és real i profund. Impressiona.
María-José Vela
Barcelona, 5 març 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada